De sobte es creua una mirada, un gest, un somriure i quelcom es desperta en el teu interior. Ens haurem conegut abans? Tindrem amistats en comú? Vam estudiar a la mateixa escola quan érem més joves? A la negativa de tot, solament hi ha una resposta. El destí.
Descobreixes que aquesta persona sempre estarà allà, a la teva vida, sense explicacions, des del silenci, des de la disbauxa. Amb el millor dels seus somriures i amb les llàgrimes més sinceres. Compartir moments, records, somnis, inquietuds i aprenentatges. Això ens permet seguir endavant.
Sovint volem explicar moltes coses, d’altres no trobem les paraules adients, però saber acompanyar un silenci ens permet estar més a prop.
Des de l’essència, equivocar-se és un dret i rectificar una virtut
Des d’aquí aprendre a viure, a estimar. A adonar-te que no importa les conseqüències ni les decepcions, perquè des de l’essència, equivocar-se és un dret i rectificar una virtut.
Estimar des de la incondicionalitat no és estimar a cegues, és fer-ho amb els ulls ben oberts, amb respecte, acceptació, integritat, recolzant les decisions i acompanyant en els moments més complexes.
Ninguna persona és perfecte. I en la imperfecció està la curiositat de seguir coneixent-nos.
Podem parlar d’aquelles persones que han marcat, d’aquelles que ara les sentim més a prop que mai o les que ens falten encara per formar part de la nostra vida.
