Fa dies que la meva ment dona voltes. Fa dies que el meu cos està inquiet. I fa dies que no aconsegueixo desxifrar com em sento.
No tinc clar si estic trista, frustrada, enutjada o enfadada amb el món sencer. Però el què sí sé és que, de vegades, em sento invisible quan tracto de parlar amb gent, amb la meva gent, i he de cridar perquè em sentin.
“Em sento invisible quan miro de parlar amb gent, amb la meva gent, i he de cridar perquè em sentin”
Sento que sóc una persona que sap escoltar amb atenció, però quan m’han d’escoltar a mi… Sento que el meu entorn desconnecta. Dóna per fet el que diré, revisa els telèfons o algú té una ocurrència divertida a dir.
Sabeu què no entenc? Que quan els altres parlen, jo els escolto, faig contacte visual, assento amb el cap i fins i tot mostro interès i faig comentaris. I quan em toca a mi… Serà que no els importa la meva persona? La meva vida?
“Quan em toca a mi… Serà que no els importa la meva persona? La meva vida?”
En la infantesa, en l’adolescència, en l’edat adulta, en la vellesa… L’art d’escoltar -de saber escoltar- pot ser un dels millors aliats per ajudar a créixer, a somiar, a descobrir, a viure, a recordar… Per què no desenvolupem les emocions gràcies a posar en comú les nostres experiències?
