Viure és canviar

Treure la clau de la bossa. Obrir la porta de casa, la llar. Respirar fons i entrar. Ara comença un nou canvi. Per a mi era tot nou, i per a ella, ara també. Espantada, recordant que va ser educada per a l’estabilitat i la rutina. I ara, de cop i volta tot era diferent.

L’impacte del canvi ara s’havia convertit en la seva realitat. Era millor acceptar la idea i integrar-se a la seva nova vida. Però va aparèixer la por. Si, aquesta joiosa emoció que apareix d’una manera estranya i ens costa gestionar.

“Què fem? Estic al teu costat, t’acompanyo en els teus canvis, perquè jo també canvio amb tu. Però necessito que entenguis què passa, com puc ajudar-te i el més important: pren-te aquest canvi com un desafiament per treure la millor versió de tu“.

Recordo aquesta encaixada de mans. Aquest somriure nerviós. I aquesta meravellosa afirmació: Ara, sí puc.

Ell, el seu entrenador d’orientació i mobilitat, li va donar les eines per adaptar-se, i aquestes es van transformar en les seves ales per volar i assolir els seus somnis.

I on va deixar la por? Ni la va deixar, ni la va oblidar, ni la va abandonar. Va aprendre a conviure amb ella, a acceptar-la. Va descobrir que sentir por no és dolent. I davant la por, tancava els ulls i repetia: “No deixis que la por sigui tan gran que t’impedeixi seguir endavant”.

El millor de tot ser-hi, al seu costat. Veure-la canviar, créixer, somiar i realitzar tot el que es proposa. Perquè veure no sempre és l’opció.

I si a partir d’ara aprofitem cadascun dels nostres sentits?