I arriba aquell dia en el que un sensació estranya omple cada racó buit del meu cos. Vivint canvis constants, i cadascun d’ells tenyits de malenconia. M’escolto. Què sento? La meva ment reviu bons records. El meu cos sent tot els canvis que han d’arribar.
I ara em pregunto: Per què la malenconia?
Amb els anys vaig descobrir que aquesta sensació em permetia viure un sentiment ambivalent. Sentia alegria per allò viscut. Sentia tristesa i fins i tot una mica de ràbia per tot el perdut. Per allò que ja no podia recuperar.
“Sembla que em falta alguna cosa”. Aquesta va ser la clau per a descobrir que havia de donar lloc a aquesta emoció
“Sembla que em falta alguna cosa”. Aquesta va ser la clau per a descobrir que havia de donar lloc a aquesta emoció. La que de vegades em dóna forces per a viure el moment i la que en moltes ocasions em regala un somriure tímida davant del mirall quan la ment em trasllada als millors records.
Sé que per a moltes persones aquest sentiment ha anat de la mà amb la tristesa, la nostàlgia, el desànim, la decepció… Però com tot en aquesta vida, hi ha moltes maneres de veure la nostra realitat.
I vaig decidir veure el costat més amable de la malenconia.
“La malenconia va resultar ser la meva victòria”
Aquest em va permetre prendre millors decisions. Em va donar ales per a crear i treure la part més artística que hi ha en mí. I vaig descobrir que amb ella recordava moltíssim més els petits detalls.
El pas del temps. El despreniment. I la meva memòria.
La veritat és que la malenconia va resultar ser la meva victòria.
