No tinc ganes de fer res. Només de ficar-me al llit, deixar passar les hores i buidar la meva ment.
Les hores, els dies, les setmanes, els mesos… Han anat passant de manera automàtica. M’he convertit amb un autòmat. Podria ser un robot perfectament dissenyat per a fer les tasques més quotidianes. I sí, faig les coses: Des de les més vitals fins a les més complexes de la feina sense cap ganes; les faig senzillament perquè les haig de fer.
Sovint camino amb desesperança, impotent i el pitjor de tot… Incompresa. El meu entorn creu que haig de fer activitats que m’agradin, fer més vida social, i fins i tot arreglar-me més. I… amb prou feina puc aixecar-me cada matí del llit.
Quan obro els ulls cada matí penso… “Podria seguir dormint, fins i tot per sempre”. I no puc deixar de plorar. Sento un buit i una soledat immensa en el meu interior. Quantes vegades he pensat: “A veure si aquesta nit vaig a dormir i no em torno a despertar” i… Aquesta idea em porta a “com es quedarà el meu entorn i la gent que m’estima?” i a poc a poc la idea de dormir per sempre es dissolt per moments.
Quan obro els ulls cada matí penso… “Podria seguir dormint, fins i tot per sempre”
Sento un dolor constant al meu cos, la meva ment ja no sap per on anar i al meu cor ni sent ni pateix. Tinc la sensació d’estar trencada a petits bocins i no trobo la manera de reconstruir-me de nou. I plorar m’alleuja aquesta sensació.
Ja porto molts mesos així. Sé que hauria d’estar millor, haver-me recuperat. I l’oportunitat de fer coses amb la família, els amics i fins i tot cuidar-me l’he tingut moltes vegades, però… No en tinc ganes. I literalment, ni vull ni puc.
Em sento imbècil, i no mereixo que ningú m’estimi. No serveixo per a res, faci el que faci no servirà per a res i mai aconseguiré sortir d’aquesta situació. Em sento completament una persona fracassada. Hi ha dies que oblido fer els àpats i fins i tot anar a comprar. Estic al mig d’un laberint sense sortida. Dono voltes i voltes i em sento completament perduda. Una tristesa envaeix cada racó del meu interior.
“I a tot això, li haig de sumar el sentiment de culpa per veure com la meva tristesa comença a envair el dia a dia del meu entorn. Per culpa meva esteu així“
I a tot això, li haig de sumar el sentiment de culpa per veure com la meva tristesa comença a envair el dia a dia del meu entorn. Per culpa meva esteu així.
Avui necessitava aturar-me i explicar-vos una de les síndromes més difícils d’admetre, de conviure i que moltes vegades els seus inicis passen completament desapercebuts per l’entorn i fins i tot per a la pròpia persona: La depressió.
