M’imaginava passant per sota del llindar. Tot ple, estudiants emocionats, professors motivats, becaris agraïts… I jo sentint que tot comença de nou. Però tot era la meva imaginació.
El primer dia d’universitat va ser… On-line. No vaig conèixer cap company. Només noms, imatges creades per píxels que podia intuir des de casa, professors amb paraules que cridaven ànims però la veu pregava canvis.
“No m’ho creia. Simplement no m’ho volia creure. Feia mesos i anys que creava expectatives al voltant de la vida universitària”
No m’ho creia. Simplement no m’ho volia creure. Feia mesos i anys que creava expectatives al voltant de la vida universitària, i estava fent el mateix que feia exactament dos mesos enrere. On està allò que tant estava esperant? Frustrant.
La nova manera de socialitzar va ser amb les xarxes socials. Persones i més persones apareixien i desapareixien de la meva vida en qüestió de segons. Amb un sol moviment podia filtrar qui volia que m’envoltés i qui no, guiada per les aparences i els prejudicis. Gairebé sense ser conscient passava hores i hores immersa en aquesta vida social digital.
Fins que van arribar les classes presencials. Bé, només una setmana. Era incòmode estar amb algú que coneixies perquè havies vist, però que a la vegada no en sabies res de l’altre. I en una setmana no pots fer gaire. I molt menys si a la següent tot torna a ser on-line. O si senzillament ens tornen a confinar durant més d’un mes.
“Amb un sol moviment podia filtrar qui volia que m’envoltés i qui no, guiada per les aparences i els prejudicis”
Després d’haver estat mes i mig fent diàriament les classes virtuals, quan va arribar l’hora de tornar sentia com si res hagués passat, com si la setmana anterior ens haguéssim vist tots.
El temps passa. I les activitats que anem fent ens mouen. I ens empenyen a escriure a algú, encara que sigui per un dubte, per establir un contacte o, de vegades, simplement per la curiositat de saber alguna cosa sobre la persona que et crida l’atenció. I poc a poc, anar coneixent i, a la vegada, conèixer-te més a una mateixa.
“Amb un sol moviment podia filtrar qui volia que m’envoltés i qui no, guiada per les aparences i els prejudicis”
Van passar dos mesos sense veure’ns, però no vam deixar que es perdés el contacte. Si dos volen, la relació no s’acaba.
Potser hem trigat més, no puc dir que les expectatives es complissin. És totalment diferent, però igual de satisfactori. Com a persona, relacionar-me m’omple, m’apropa a l’altre, i em posa davant del mirall: Les inseguretats, les pors, les decisions… I tot això em fa sentir viva, plena de moviment, envoltada de canvis.
