Sempre hi ha alguna cosa que podem fer millor. Esforçar-nos per a ser millor filla, millor germana, millor amiga, millor mare, millor professional… En definitiva, ser millor persona.
Però arriba el dia en què esforçar-se no és suficient. No hi ha límit, i mai està prou bé per a mi. No necessito l’aprovació de ningú per saber que no és perfecte. I torno una altra vegada a posar-me fites, sovint les mateixes.
“Mai està prou bé per a mi. No necessito l’aprovació de ningú per saber que no és perfecte. I torno una altra vegada a posar-me fites, sovint les mateixes”
M’agradaria tancar els ulls i sentir: Ara sí, està perfecte!
A qui vull enganyar. La perfecció no existeix. La naturalesa és prou sàvia per haver fet cada paisatge i cada ésser completament diferents. Cadascun amb els seus encants i les seves imperfeccions que els fan únic.
Ho sé, aquesta és la reflexió que la ment sap i entén, però… Per què jo no la
tinc integrada en mi? He trigat temps en descobrir qui és l’única responsable de la meva perspectiva, la meva autoexigència… En definitiva, la meva autoestima.
Ha entrat un raig de llum per una esquerda de la meva cuirassa i ara necessito trencar-la i sorgir de nou amb tot el que he après. Però què hem passa? Alguna cosa m’impedeix avançar. Quina? No ho sé! Començo aquesta nova etapa amb por, amb creences que em limiten i sobretot amb la mà preparada per posar el pilot automàtic que em portarà a la meva zona de confort.
Agafo aire, allunyo la mà de l’automàtic i m’envolto de persones que m’estimo i m’estimen. Endavant!
