I per fi, vaig aprendre a dir no

Vaig perdre l’energia. Sentia que donava molt i no em quedava res per a mi. Cada vegada un sentiment de buit omplia cada racó del meu ésser. Em vaig convertir en invisible per a mi. Tothom pensava per mi, tothom parlava per mi i fins i tot tothom era capaç de jutjar cada acció que feia.

Vaig entrar en un bucle infinit. Com deia l’àvia: “El peix que es menja la cua o què va ser primer l’ou o la gallina“. La tristor era tan profunda que  pensava que la gent m’estimava pel que feia i no pas per qui era jo.

Havia oblidat els meus somnis, els meus desitjos i fins i tot les meves aspiracions. Ara m’envaïen il·lusions trencades i perdudes.

Tot això amb la mirada crítica d’ells, de vosaltres, de la societat.

Realment això era el què volia?

Em vaig adonar que dir no era necessari per cuidar-me i posar límits

Em vaig adonar que dir no era necessari per cuidar-me i posar límits. Que dir no m’ajudava a fomentar l’amor propi i a valorar-me.

Fes el que fes no podia agradar a tothom. Digués el que digués no podia agradar a tothom. Havia de perdre la por, afrontar les crítiques i sé jo mateixa.

I així va ser com vaig aprendre a dir no.

Sempre estic exposada a la crítica, la teva, la d’ells i la de la societat. Sé que sempre hi han moltes opcions per arribar als meus somnis, algunes predictibles i d’altres inimaginables. No necessito justificar-me quan et dir no. T’ajudaré si puc. I estaré al teu costat respectant les meves necessitats emocionals. Perquè en aquest moment t’he de dir una cosa: Ho sento, ara no puc. Ara toca estimar-me a mi.