No hi ha paraules per definir el que he viscut aquests últims mesos. Has marxat sense un adéu, i res del que escoltava o em deien era consol suficient per aquest buit. Una ferida, mare d’una fractura eterna on l’horror m’ha acompanyat dia rere dia.
Un vespre tràgic. Una trucada inesperada. Un alè congelat. Una mirada perduda. I un silenci perpetrable. Capaç d’evadir-me del meu dia a dia, de la meva terra, de la societat i inclús de tot l’univers. Aquell petit instant em va canviar la vida, l’existència i fins i tot els meus somnis.
“Un vespre tràgic. Una trucada inesperada. Un alè congelat. Una mirada perduda. I un silenci perpetrable”
Sé que mai hagués estat preparat per un moment com aquest. I tan sols sé que des de la teva dimensió no tens respostes per a mi, però si l’esma per xiuxiuejar-me. Per fer que tregui les forces d’on sigui, i sinó que m’inventi com aixecar el cap, mirar endavant i seguir caminant.
Ja ho veus. Al mig d’un desert, sense sed ni fam de viure. Pensar en tu em fa obrir els braços per rebre les millors vivències, els millors records, les nostres bromes i aquelles petites baralles que ens van ajudar a créixer plegats.
“És cert que encara no he trobat paraules, ni consol. Potser el temps serà el meu aliat, però encara no”
És cert que encara no he trobat paraules, ni consol. Potser el temps serà el meu aliat, però encara no. Segon a segon, minut a minut, hora a hora, dia a dia… Et recordo en cadascun d’ells.
Crec que avui dono un del passos més importants: Parlar-ne.
