La clau és a les meves mans. La que tanca l’etapa que deixo enrere, en la què he gaudit, rigut, plorat i sobretot, après. La que m’ha ensenyat que puc anar per altres camins, els que jo vulgui, i on la meta ve marcada pel trajecte.
A les meves espatlles, el pes de l’experiència em fa recordar els anys viscuts. Plens d’innocència, gràcia, espontaneïtat i despreocupació, amb els qui estaven al meu costat i van haver d’acomiadar-se.
És inevitable que aquestes memòries recorrin dins meu en forma de llàgrimes, de nostàlgia i de gratitud. Perquè cap passat no es pot tancar si no s’accepta tal com és. Ja ha passat: el que és dolorós s’ha acabat, i els instants de rialles els he gaudit. Camino amb els qui m’acompanyen a banda i banda amb la fermesa de la seva presència. Són aquí: em fan costat i m’animen a seguir endavant, i m’abracen i m’ajuden quan ho demano i quan ho necessito.
“És inevitable que aquestes memòries recorrin dins meu en forma de llàgrimes, de nostàlgia i de gratitud. Perquè cap passat no es pot tancar si no s’accepta tal com és”
Sentint el poder que tenen les meves decisions, observo totes les portes per les quals puc continuar. Ho tinc clar: Si ho faig, ho faig per mi. Descarto el que no m’agrada; el que no em cuidaria, ni mental, ni físicament; el que no em faria feliç. Escullo el que m’atrau, el que m’apassiona, el que em permetrà créixer i aprendre: El que jo vull fer.
Dubto. No sé si estic preparada per afrontar aquesta transició. Noto les pors i la responsabilitat circumdant entre els meus desitjos, i com els pensaments i prejudicis de la resta comencen a envair part del meu espai. Cada cop és més difícil trobar-me entre tant enrenou.
Em costa distingir quines són les meves autèntiques aficions. Tanco els ulls, em distancio, silencio el meu voltant i escolto. Escolto això que hi ha, només, en mi. Sóc jo, que amb força manifesto la meva voluntat. M’escolto i em faig cas: Confio en mi.
“La clau és a les meves mans: La que obre l’etapa en la qual em vull aventurar, la que vull experimentar, descobrir, sentir… Viure”
La clau és a les meves mans: La que obra l’etapa en la qual em vull aventurar, la que vull experimentar, descobrir, sentir… Viure. Tot i la confiança, sento com la incertesa del risc em recorre de dalt a baix mentre encaixo la clau al pany. Al meu rostre s’il·lumina un somriure que desencadena una descàrrega d’adrenalina. L’he obert, el camí continua, i no puc esperar més per donar les meves primeres passes en aquesta nova etapa.
